Els Orígens Del Pensament Filosòfic. Els Presocràtics

La història del pensament presocràtic es pot entendre com el desenvolupament progressiu d’un instrumental conceptual que permet al savi raonar els fenòmens des de sí mateixos. En aquella época arcaica s’entenia la raó, com un logos que l’únic que fa és dir, expressar quelcom diferent, heterogeni.

 

La història del pensament presocràtic es pot entendre com el desenvolupament progressiu d’un instrumental conceptual que permet al savi raonar els fenòmens des de sí mateixos. En aquella época arcaica s’entenia la raó, seguint G. Colli,  com un logos que l’únic que fa és dir, expressar quelcom diferent, heterogeni. Tot i així, el misticisme i el racionalisme no van ser antitètics a Grècia: més que res, s’hauria d’entendre’ls com a dues fases successives d’un fenòmen fonamental; la recerca de l’arjé, és a dir, l’element primordial del cosmos. Segons Colli, la dialèctica intervé quan la visió sobre el món del grec es torna més afable [1]. A més a més, afirma que no podem parlar d’escoles filosòfiques, donat que la trobada de les persones era lliure, amb una alternança continua d’interlocutors selectes.

D’aquesta manera, la física, la metafísica, la dialàctica, la retòrica, l’epistemologia i altres branques del saber han arribat fins a nosaltres, a través dels anys, amb la inèrcia que aquests savis van donar-li des de la raó, la paraula -de la qual dubten si condueix a la veritable realitat- i la discussió, recollit i ampliat anys desprès pels amants d’aquest fabulós saber.

Ara bé, Quin és l’origen? El context? Què significa conèixer pels antics? Com es desenvolupa aquest pensament? Segons l’escriptor R. Calasso, Apol·lo va ser el primer invasor i usurpador d’un saber que no li pertanyia, un saber líquid i fluid, al qual el déu imposarà el seu metre. Però aquest, no deu únicament el coneixement oracular a les nimfes, sinó també l’ús de la seva arma, perquè van ser les nimfes qui li ensenyaren a tensar l’arc [2]. Amb tot, el relat d’una creació -com per exemple, l’origen del saber- on s’explica com quelcom ha sigut produït o ha començat a ser en el temps primordial dels inicis, és un mite. Segons la definició de M. Eliade, el mite constitueix la història dels actes d’éssers sobrenaturals, una història verídica -fa referència a realitats- i sagrada, la qual sempre es refereix a un acte primordial, de manera que constitueix els paradigmes de tota acció humana significativa. Al conèixer el mite, és coneix l’origen de les coses, dominant-les i manipulant-les a voluntat, a través del ritual. Per Malinowski, realitza una funció indispensable, ja que expressa i codifica les creences; salvaguarda els principis morals i els imposa; i ofereix regles pràctiques per a l’ús de l’home. Així doncs, lluny de ser una faula banal, és una realitat vivent a la qual no es deixa de recórrer.

Els presocràtics varen descartar el mythos en nom del logos. Tot i així, van fer crèixer aquest logos sobre els fonaments d’un mythos previ. De fet, durant anys, el més freqüent fou entrellaçar els dos, si més no en el llenguatge. Així, el “miracle grec”, segons Geymonat, començà en el moment en que els grecs, organitzats en una societat més rica i dinàmica, varen necessitar establir relacions comercials més estretes amb els pobles veïns. Aquests contactes, van transformar els antics cultes autòctons en nous cultes, capaços d’adaptar-se millor a les enriquides exigències de l’ànim humà, com per exemple, les pràctiques dels misteris òrfics, els quals no només van marcar el caràter religiós, sinó també els seus pensaments i costums. Tanmateix, les grans civilitzacions anteriors, com egipcis i babilonis, van transmetre’ls-hi, a més del patrimoni mitològic, notables investigacions científiques, les quals van posar molt aviat en condicions de progressió superiors a les realitzades fins aleshores. Així, sobre la base del patrimoni cultural heretat d’anteriors civilitzacions mediterrànies, Àsia Menor fou el lloc propici per construir el pont natural entre Grècia i altres pobles.

Sota aquest context, al segle VI a.C., Milet (Jònia) va veure florir un grup de savis que es va plantejar una pregunta fonamental: Per què les coses són com són i succeeixen com succeeixen? Aquests, van donar una explicació racional, evolucionista i hilozoista a l’origen del cosmos i la physis. Per Tales, el principi generador de totes les coses havia de buscar-se en l’aigua. Anaximandre, raona que la unitat primitiva de la qual deriven tots els éssers particulars no és l'aigua, sinó quelcom més indeterminat -l'apeirón- constituït per una certa proporció de diferents elements. Aquesta teoria considerava la naturalesa sotmesa a transformacions des d'un estat indeterminat a un altre de determinat. Anaxímenes, concebia l'aire com una unitat primitiva, de la qual extreia la llei general a la que resultava sotmesa la llei de refracció i condensació. A través d'aquests dos processos eterns es generarien tots els éssers particulars. Segons Geymonat, la importància d'aquests savis rau en el fet de què les seves temptatives, anaven dirigides a explicar, amb la única força de la raó, un principi unitari de tots els éssers.

D'altra banda, els pitagòrics, situats a la península itàlica, es preguntaven quina és la forma o estructura de les coses. La resposta fou la següent:  els nombres són el principi de totes les coses. Tot i el seu caràcter místic i òrfic, les lleis de la formació dels nombres es consideraven lleis de la formació de les coses, i es creia poder trobar en elles l'autèntica formació del món físic i moral.

Al segle V a.C., des de la Magna Grècia, Parmènides d'Elea plantejava la seva tesi, constituïda per una contraposició entre ser i no ser, considerats absolutament privats de qualsevol relació recíproca. Tot canvi, exposava, suposa admetre el principi de contradicció, implicant la presència dels contraris i per tant del no-ésser, la qual cosa suposa una interpretació irracional de la realitat. El ser, és, i només la raó pot ser un mitjà de coneixement eficaç. D'aquesta manera, negava l'esdevenir d'Heràclit, el qual defensava que la unitat del ser sorgeix de la seva pròpia multiplicitat, entenent la realitat com una dialèctica de contraris en constant conflicte. Per Heràclit, la intel·ligència -nous- era el mitjà més adeqüat per a captar el logos, en detriment dels sentits, però sense arribar a desqualificar-los. Amb tot, els pluralistes realitzaren temptatives de mediació entre el ser i l'esdevenir. Per la seva banda, Empèdocles d'Agrigent, va reconèixer amb plenitud el valor de l'experiència en tota la seva riquesa, negant la fractura que els eleates pretenien establir entre coneixement sensible i racional. Per ell, el món està constituït per quatre elements -aire, terra, aigua, foc- els quals són animats per dues forces -atracció (amor)/ repulsió (odi)-. Aquests quatre elements es combinen i es separen sense alterar la seva naturalesa, i per tant, són immutables. D'altra banda, Anaxàgores de Clazòmenes explica la transformació de les coses a través dde l'infinitament petit. Al contrari del que opinava Empèdocles, creu que els elements no són només quatre, sinó que són infinits i cadascun resulta en sí mateix immutable. Les homeomeries -unitats elementals de qualitat- es troben en totes les coses -tot està en tot- i de la composició i descomposició d'aquestes obté l'explicació de la realitat que constitueix els fenòmens.

Acabant amb Colli, "lo que precede a la filosofía, el tronco para el que la tradición usa el nombre de "sabiduría" y del que sale ese vástago pronto atrofiado, es para nosotros, remotísimos descendientes -de acuerdo con una inversión paradójica de los tiempos- más vital que la propia filosofía"[3].

[1]Segons Colli, la irresolució de l'enigma, del problema, ja no "causava la mort", com en el cas del poeta Homer. Separat de l'esfera divina del qual procedia, l'enigma s'anirà convertint en l'objecte d'una lluita humana per la saviesa.

[2]L'arc representa l'acció hostil d'Apol·lo i la saviesa grega és una exegesi de la seva precisió.

[3]Colli, Giorgio (2009). El nacimiento de la filosofía. Barcelona: Tusquets. pàg. 121.

Bibliografia

Calasso, R. (2007). La follia que ve de les nimfes. Barcelona: Quaderns crema.

Colli, Giorgio (2009). El nacimiento de la filosofía. Barcelona: Tusquets.

Eliade, M. (1991). Mito y realidad. Barcelona: Ed. Labor.

Fernández, G. (2011). "La lógica de la oposición en la física de Anaximandro, Pitágoras y Heráclito". Thémata: revista de filosofía. (nº 44, p. 262-289). 

Ferrater Mora, J. (2008). Diccionario de filosofía de bolsillo. Madrid: Alianza.

Geymonat, L. (2009). Historia de la filosofía y de la ciencia. Barcelona: Crítica.

Maestre, A. (2009). "Síntesis transversal de la filosofía de Heráclito". Anales del seminario de historia de la filosofía. (vol. 26). 

http://acampobert.wordpress.com/

Deja tu comentario debajo

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.